Gabriel Azorín ens va brindar ahir una oportunitat única: l’oportunitat de veure “Los Galgos” en la seua durada íntegra. El migmetratge, que ha passat per una vintena de festivals però amb una durada retallada de 20 minuts, es va poder veure ahir en el IVAM «com nosaltres l’havíem creat originalment» va dir el seu director.

«Aquest és el muntatge original, el que jo considere adequat. La ECAM em va obligar a retallar-ho i així va nàixer el “engendre” de vint minuts que es va estrenar a Valladolid. Açò ha suposat que, encara que a la peli li haja anat bé, la versió bona pràcticament no l’haja vist ningú» explicava el seu director per a explicar el tortuós camí que ha recorregut el seu film. Per a ell «és una sensació molt estranya que la gent conega només el teu treball mutilat».

“Los Galgos” és una història estranya i hipnòtica en la qual tres joves, després d’una tremenda borratxera, decideixen robar uns llebrers per a eixir a “caçar”. Les cometes estan ben situades, ja que aquesta és la premissa de la qual parteix un relat cinematogràfic que gens té a veure amb el que l’espectador espera veure.

«La pel·lícula segueix dues línies narratives: una és molt bàsica, molt lleugera: l’anècdota d’uns joves que van de borratxera i al matí tenen la brillant idea d’eixir a caçar. Açò és el mínim que s’ha d’explicar».

En canvi, el seu migmetratge, explica alguna cosa que no es veu a simple vista, i és que aquest relat, en aparença simple, comença amb imatges de la Primavera Àrab: «els protagonistes viuen en un context, així que volia parlar de la seua època de les seues preocupacions i inquietuds deixant-ho fóra de camp. En el moment en el qual contextualitzem aquesta història parlàvem molt en tot l’entorn sobre… -quina enveja, no? Que en altres llocs la gent estava prenent consciència del seu poder com a ciutadà, mentre a Espanya, com la Transició va ser com va ser, mai fèiem ús dels nostres drets i deures com a civils. Així que els protagonistes són un reflex d’aquesta apatia, aquesta falta de voluntat per a prendre decisions».

A simple vista, el que l’espectador admira és la naturalitat amb la qual “Los Galgos” flueix. Com si no assistírem a una pel·lícula pensada i gravada. Sinó a una realitat: «Els actors… no són actors, són els meus amics, la gent amb al que estic sempre. Així que els vaig gravar com si no estiguera. És a dir, ells feien el que volien, passaven bastant de nosaltres».

El fet que els seus protagonistes participaren en la creació de la mateixa història, la modificaren o l’alteraren, dota a la història de vida pròpia. Una història el significat i la capacitat sensorial de la qual, apunta a un director del que haurem de seguir els passos.