Xile i la seua convulsa història en una festa de comiat entre amics i familiars. En un pis. A Holanda. Aquesta és la premissa de la qual parteix Paloma Aguilar en “Entre nosotros”: una història senzilla i profunda sobre el comiat i la por a la tornada, que va presentar la pròpia directora ahir en el IVAM.

“Entren nosotros” va nàixer com un projecte per a televisió després de guanyar un concurs. D’aquest projecte naix la vocació de narrar una història molt propera que, no obstant, no ix del petit apartament en el qual es desenvolupa: «durant nou dies de rodatge tot va ser una bogeria. Era molt complicat i es tractava de pensar molt bé cada escena. Hi havia massa persones en un espai molt xicotet i havies d’afegir-li càmeres i altre equip tècnic. Va ser un desordre total».
Un desordre, que en pantalla es veu com una trobada familiar, angoixant i feliç a parts iguals. «Volia alguna cosa claustrofòbica. Volia que la càmera s’acostara molt als personatges. Amb prou faenes es veu com és el pis en el qual es desenvolupa la història, perquè la càmera grava els rostres, la pell. Encara que tampoc hi ha molt a veure en el pis!».
Un espai en el qual el vi i la cervesa corren i sorgeixen de l’ànima cançons i melodies que fan que els seus personatges expressen coses que mai s’atrevirien a dir. I és que, encara que ella assegure que no és autobiogràfic, hi ha molt de la història de Paloma Aguilar en “Entre nosotros”. El seu pare, de fet, és un dels protagonistes: «El pes de la música és molt íntim. Els meus pares es van separar i jo em vaig quedar amb el meu pare. El meu papà és músic i jo he crescut entre festes, guitarres i vi. Vaig créixer en aqueixa comunitat sud-americana a Holanda d’exiliats que retrata el film».
Un retrat que, de tan proper, sembla quasi un documental de ficció, doncs els personatges del film no són actors (excepte les dues dones holandeses) sinó músics d’aquesta comunitat que acosten la història fins a l’espectador de manera tan sensible com a realista.