Quan Bernard Tanguy ens presenta ‘Parenthèse’, ho fa de forma propera, sensibilitzant-se en primera persona amb un tema, la crisi de l’envelliment, que sembla voletejar en els seus pensaments a mesura que els anys passen i els records i la nostàlgia afloren cada vegada amb més força. «Quan un envelleix- assenyala Tanguy- la vida i la nostra percepció de la mateixa, canvia». La necessitat de recordar la joventut i enaltir aquells records feliços plens de il·lusió on tot tenia cabuda, pesa més en la realitat del dia a dia a mesura que el temps avança.

Presentació de 'Parenthèse'

Bernard Tanguy ens comentà que la idea d’aquesta pel·lícula nasqué cinc anys enrere de la mà del seu germà major, que passava aleshores per moments propers a la crisi dels protagonistes, i que en una combinació de coescriptura antre ambdós, sorgí aquest guió. Inicialment volien rodar un llargmetratge, però a França no és fàcil realitzar una comèdia si no gaudeixes de protagonistes amb renom. A més, la dificultat per trobar temps de rodatge compatibles entre un i altres, i la falta de pressupost per seguir allargant el projecte, acabà per dur-lo a un format menys ambiciós i més independent. Escollí aleshores actors que, sense ser famosos, realitzen en ‘Parenthèse’ un excepcional treball interpretatiu. Quan finalment s’estrenà, i les productores i distribuïdores començaren a estar interessades en finançar el llargmetratge inicial, li posaren com a condició desentendre’s d’aquests actors i cercar cares més conegudes. Aquella idea li resultà del tot inacceptable, ja que els seus actors havien aconseguit una naturalitat que pagava la pena conservar. Així, tornà a quedar-se sense finançament privat, i tingué que recórrer a l’ajuda pública i el crowfunding per poder treure endavant aquest projecte que esperem poder veure prompte al nostre país.

Una de les actrius protagonistes, Sophie Verbeeck, volgué assenyalar que resulta molt senzill treballar amb Tanguy, un director que prefereix realitzar repeticions prèvies a la gravació, incorporant idees dels propis actors en els diàlegs i després deixar que fluïsquen davant les càmeres, sense repetir en excés, per a no limitar aquella frescor de les tomes fetes amb naturalitat.

Al llargmetratge, que de moment conserva el mateix nom, podrem veure l’evolució d’uns personatges les vivències i històries dels quals, ens quedem amb ganes de conèixer.

Confiem que Tanguy trobe prompte la forma de fer arribar ‘Parenthèse’ a la major quantitat de públic possible i que alguna distribuïdora vegi en ella el que nosaltres hem vist al migmetratge, una pel·lícula digna de exhibir-se en la gran pantalla.

Text: Isthar Saldaña
Traducció: Francesc Miró
Foto: Ana Galán