Thibaut Piotrowski presentà Feux per primera vegada a Espanya després d’haver recorregut ja festivals com el Rome Independet Film Festival i l’última edició del Clermont, on va obtenir l’esment especial del jurat.

El fet que es tracte d’una autoproducció, ens comenta l’autor del film, té els seus avantatges i els seus inconvenients. D’una banda permet una llibertat creativa sense limitacions, la qual cosa segura una autenticitat major en la realització de la pel·lícula. D’altra, el treball de muntatge resulta més extens per la quantitat de material acumulat i la necessitat de combinar-ho per a aconseguir coherència en la història. En determinats moments va necessitar fins i tot certa distància del projecte per a poder veure-ho des de fora i aconseguir trobar l’equilibri que la narració necessitava. És per açò que malgrat que les escenes amb diàlegs en principi eren més, en el procés de selecció de material es va adonar que les imatges explicaven la història en alguns moments millor que les pròpies paraules.

Quan li van preguntar sobre el format poc comercial del migmetratge, Piotrowski no va dubtar a afirmar que cada història precisa els seus temps, i que allargar-ho només perquè el format establit imposa un metratge mínim, limita a l’excés la veracitat de les històries en el temps real en què han sigut concebudes. Per a ell “hi ha alguna cosa universal en el llenguatge cinematogràfic”.

Feux va ser pensada en blanc i negre, atès que l’absència de color és una forma expressiva que li permet no tenir una connotació d’època concreta, i poder jugar amb la imaginació i la realitat en una miscel•lània en alguns moments indistingible. Amb açò genera una ambigüitat a través de la qual amplifica la imaginació i crea una coherència narrativa. De la mateixa manera no és casual l’ús d’escenes mudes, ja que en la seua exploració de les diferents expressions artístiques del cinema, aquesta forma de narrar amb imatges, permet major connexió amb la història. “Les paraules poden resultar redundants”, ens explica el director, per la qual cosa la simplicitat d’expressió li permet una comunicació sense diàlegs innecessaris.

Thibaut va aprendre a fer cinema del cinema, com apassionat del mateix i de forma autodidacta. Per a ell és una forma d’art que com a disciplina no considera molt llunyana de la ciència que va estudiar. És per açò que en aquesta rondalla sobre la infància, explora diferents formats cinematogràfics para submergi-nos en una atmosfera avantguardista plena de deliris imaginatius.