Si has arribat fins ací, a estes altures de la pel·lícula el més probable és que cregues que ho saps tot sobre el migmetratge. I segurament siga la veritat. A pesar d’això, el misteri que embolica l’univers del migmetratge és insondable, així que mai sobra fer un repàs àgil a algunes de les curiositats que rodegen a les fascinants històries que necessiten entre 30 i 60 minuts per a ser contades.
Truffaut i l’eterna polèmica dels minuts
Per a començar, sempre hi ha hagut qui s’ha obstinat a posar en dubte la duració dels migmetratges. I no ens referim a eixa obsessió (per fortuna cada vegada menys freqüent) de dir curtmetratge a tot el que no siga un llargmetratge… Entre els mites de més entitat destaca, per damunt de tots, la llegenda en la qual François Truffaut va redefinir la duració del migmetratge. En una cita que porta anys deambulant per Internet sense que ningú s’atrevisca a situar-la del tot, el director francés afirma que és “una ximpleria dir que un migmetratge es limita a 59 minuts quan el cinema, des de Méliès, el defineix fins a 65″. Efectivament, el mite situa els minuts entre els 20 i els 65; de ser cert, això faria que pel·lícules com ‘Els Mistons’ (26) o ‘Antoine et Colette’ (29) passaren a categoria de migmetratge. No ens emboliques, François!
Charlie Brooker, Black Mirror i La Cabina d’Antonio Mercero
El migmetratge: la línia que uneix a Buster Keaton amb Rick y Morty
‘La mano’ de Wong Kar-wai
A principis d’aquest segle, un grup de productors francesos i italians van convéncer a un ancianíssim Michelangelo Antonioni per a participar en una espècie de trilogia sobre Eros. Així, en brut. La idea era fer convergir tres històries dirigides per tres directors diferents: Antonioni, Wong Kar-wai i Pedro Almodóvar (substituït finalment per Steven Soderbergh quan va haver de renunciar al projecte per incompatibilitats de calendari). De les tres pel·lícules, només la del director xinés travessa la frontera del curtmetratge amb facilitat. Aclamat per la crítica, ‘La mano’ (2004) és un migmetratge de 44 minuts que, per a molts, és la porta invisible que uneix les històries de ‘Deseando amar’ y ‘2046’.