Escriure sobre música és com ballar amb arquitectura. Aquesta frase se li atribueix a músics  de tot pelatge, de Frank Zappa i Elvis Presley a Bob Dylan; sempre trobaràs a algú que assegura que li l’ha escoltada a algú diferent. És la típica frase que una vegada va ser enginyosa però que, de tant usar-la, s’ha convertit en una espècie de pitxer xinés buit de contingut. És el va de retro Satanàs dels periodistes musicals i enguany tornem a tindre un exemple que prova que, almenys quant al cinematogràfic, té poca credibilitat.
Allí en París (Alba Crespo i Antonio Barquero, 2021) és un dels migmetratges seleccionats per projectar-se com a part d’Amalgama en la XV Edició de La Cabina. Un recorregut per l’agitada relació entre el flamenc i la capital francesa en les dècades dels 70 i els 80 a través del testimoni del productor Miguel Vallecillo Mata. Pretext perfecte per a repassar, en cinc relíquies de l’època publicades per ell mateix, alguns dels noms que conviden a arriscar-nos a escriure sobre música (en aquest cas flamenc).

Camarón de la Isla, con Tomatito (París, 1987)

“Mític” és un d’aqueixos adjectius sobreutilitzats. Pot ser un dels millors detectors de cunyats dels últims temps. Subtil, però infal·lible: si ho diu, quasi segur que estàs davant una persona que ho sap tot millor i abans que tu. No obstant això, a vegades s’utilitza bé. Com en el cas de la visita a París de Camarón de la Isla, al costat de Tomatito, per a actuar en el Cirque d’Hiver en 1987. No hi ha una altra paraula.

Juan Peña ‘El Lebrijano’ (París, 1988)

Medalla d’Or al Mèrit en el Treball pel Ministeri  de Cultura en 1997, El Lebrijano és una figura fonamental en la relació del flamenc amb París. “Quan El Lebrijano canta es banya l’aigua”, va dir l’escriptor Gabriel García Márquez en sentir-li cantar per primera vegada.

Aurora Vargas (París, 1987)

Quan el flamenc s’escoltava a París, no tot era cante. En aquest increïble vídeo de Vallecillo es pot veure, el mateix any que Camarón va passar a la posteritat a París, a la cantaora i balladora Aurora Vargas cantar i ballar com si estiguera en el seu barri de La Macarena a Sevilla.

Enrique de Melchor (París, 1988)

El flamenc no s’acaba amb Camarón de la Isla, i la guitarra flamenca no acaba en Paco de Lucía. Enrique de Melchor (que, de fet, va girar amb el guitarrista d’Algesires) va arribar a tocar amb, entre altres, El Lebrijano, Enrique Morente, José Mercé, Rocío Jurado o el mateix Camarón.

Juan Moneo ‘El Torta’ (París, 1998)

Geni de bulerías i soleares, Juan Moneo ‘El Torta’ va ser, durant una època, un dels habituals del flamenc a París al costat d’altres noms com Luis de la Pica, El Capullo, Chano Lobato o Enrique Morente. Li podem veure en ‘Flamenco’, la pel·lícula de Carlos Saura en 1995.