Hi ha moltíssima fantasia al voltant de la triscaidecafòbia, però no deixa de ser bastant irracional tindre-li por a un número. Enguany celebrem la tretzena edició de la Cabina i, lluny de preguntar-nos si és casualitat que haja coincidit amb aquest infame 2020, preferim centrar-nos en rascar entre alguns dels millors migmetratges del palmarés del festival per a retrobar-nos amb els seus directors hui. Moltes històries com aquestes arrancaran el pròxim 10 de novembre amb una nova selecció dels millors migmetratges internacionals del moment.

 

Nikias Chryssos: de ‘Hochhaus’ a ‘Der Bunker’

‘Hochhaus’ és el migmetratge que obri el palmarés històric de La Cabina. En 2008, durant la primera edició del festival (celebrada en el MUVIM), la de Nikias Chryssos va ser la pel·lícula triada. Des d’aleshores ha dirigit un curt, dos videoclips, un migmetratge documental i un llargmetratge, ‘Der Búnquer’ (2015), que va rebre molt bones crítiques. En 2021 està previst l’estrena del seu segon llarg, ‘A Pure Place’. Bravo, Nikias!

 

Frédèric Serve: no tot està en la direcció

L’objectiu no té per qué ser dirigir infinitat de llargmetratges. Les coses solen tindre molts més angles. És el cas de Frédéric Serve, que va guanyar en l’edició de 2010 amb ‘Enterrez nos chiens’. Des d’aleshores, no ha tornat a dirigir cap pel·lícula en cap dels seus formats. En el seu lloc, s’ha llaurat una carrera impecable en el camp de la fotografia. Ja ho feia des d’abans de triomfar en La Cabina (especialment en curtmetratges i migmetratges), però des de 2010 va intensificar el seu currículum de llargmetratges treballant amb directores com Brigitte Sy en ‘Les mains libres’.

 

Nicolas Engel… però sobre tot Judith Chemla

La de 2011 va ser una edició especial de La Cabina. Després de tres anys seguits en el MUVIM, va passar a celebrar-se en l’IVAM. A més, el premi al Millor Migmetratge se’l va emportar un musical: ‘Els *pseudonyms’, del director francés Nicolas Engel. Des d’aquell dia, s’ha dedicat principalment a treballar en curtmetratges (l’últim, ‘Les Mots Croisés’ enguany) i en el teatre. Qui sí ha seguit amb la seua carrera cinematogràfica a fons ha sigut Judith Chemla, una de les actrius del migmetratge; Chemla té ja un llarg currículum en pel·lícules i telefilmes francesos, amb premis com el Lumiére a l’actriu més prometedora en 2013 i un parell de nominacions als César com a millor actriu. A més, ha desenvolupat la seua faceta musical, que l’ha portada a cantar a la Catedral de Notre-Dame aquest mateix any.

 

El misteri de Shih Li i la carrera dels germans Brunner

Un halo de misteri envolta a la guanyadora de 2012, ‘Sin retorno’, dirigida per Li Shih (que, més tard, ha signat com Stanley Shih). Per contra, lo dels germans Brunner (guanyadors del Premi del Públic por ‘Blackstory’) es més de domini públic. Mentres Christoph ha optat per l’edició, convertint-se en un habitual en llargmetratges, minisèries i documentals d’Àustria i Alemanya, Stefan s’ha dedicat al guió, on destaca especialment el seu treball a ‘Freud’, la sèrie sobre el psicoanalista que va adquirir Netflix en 2020.

 

Marie Grahtø Sørensen y Victoria C. Sonne, inseparables en el seu ascens des de ‘Teenland’

A penes han passat 5 anys des que Marie Grahtø Sørensen es va emportar el Premi al Millor Migmetratge de La Cabina amb ‘Teenland’, però ni ella ni Victoria Carmen Sonne (Sally, la seua protagonista) han perdut el temps. Sørensen va dirigir el seu primer llargmetratge en 2019 i va signar el guió de 8 episodis de ‘Noia’, una sèrie danesa de 2020. Per la seua part, l’actriu ha participat en quasi una desena de llargs, entre els quals es troba ‘Psychosia’, la pel·lícula de Sørensen.

 

Vincent Le Port: una màquina de produir

¿Us recordeu de Vincent Le Port? Nosaltres sí. Només han passat 4 anys! En 2016 ‘La Gruta’ es va alçar amb el títol de Millor Migmetratge. Des d’aleshores, Le Port ha dirigit un curtmetratge documental, un llargmetratge (‘Dieu et le raté’) i té un altre en postproducció. A més, ha produït mitja dotzena de documentals.

 

‘Ochiru’, Kazuya i els videoclips

Nascut a la Prefectura de Ishikawa, Kazuya Murayama va ser en 2017 el primer japonés a guanyar el premi al Millor Migmetratge de La Cabina. Després de ‘Ochiru’, Murayama ha alternat projectes personals amb treballs comercials per a Mazda, Nissan i Google, entre d’altres, i també videoclips com el de la idol girl Sayaka Yamamoto, Nai Br.XX & Celeina Ann o Yanakoto Sotto Mute. Dels seus propis projectes cal destacar el seu primer llargmetratge, ‘Tora Otoko’, una història basada en un cas sense resoldre en la que està treballant actualment.

 

Bonus track: el cas ‘Limbo’ i Konstantina Kotzamani

Hem tractat de seguir la pista d’alguns dels guanyadors; a uns els ha donat temps a desenvolupar les seues carreres més que a uns altres. Tots han decidit quins camins prendre, però queda clar que cap ha dit encara l’última paraula. El cas de Konstantina Kotzamani és revelador, perquè ens indica que no sols cal fixar-se en els guanyadors: Kotzamani va participar en 2016 amb ‘Limbo’, un migmetratge amb el qual va aconseguir el Premi al Millor Cartell de l’edició. L’any passat va tornar amb ‘Electric Swan’ i, aleshores, es va quedar amb el guardó al Millor Migmetratge. Si rasquem entre tots els participants, no sols en els guanyadors, trobarem grans històries. Us convidem a fer-ho!