Des de la seua estrena, la secció d’Amalgama ha recollit les propostes més arriscades quant a experimentació i no ficció, en el que a migmetratges es refereix. Les històries més peculiars i els llenguatges cinematogràfics més al marge del que dicta la norma es troben, cada any, en l’estimulant selecció que es va inaugurar en 2015 com a homenatge al director Iván Zulueta. ‘El último abrazo’ (Sergi Pitarch, 2014), ‘Mientras hay vida, hay esperanza’ (Pero Kvesic, 2016), ‘[m]otherhood’ (Laura García Andreu, Inés Peris Mestre, 2018), ‘Desertorxs’ (Quiela Nuc, 2017) o ‘Haunted’ (Christian Einshøj, 2018) són només alguns exemples de tot el que ha passat aquests anys per la secció de no ficció de La Cabina.
Mentre esperem amb impaciència el que està per arribar enguany en Amalgama, indaguem en noms com el del director suís Manuel Gübeli, que participa aquest any amb ‘Being Sascha’ (Suïssa, 2020). Com en molts dels casos en Amalgama, això de “director” es queda bastant curt. Rascant un poc en el currículum de Gübeli descobrim que, en realitat, el seu és tant dirigir com experimentar. En el més estricte significat de la paraula. Aquests són només alguns dels experiments i performances amb els quals descobrim al realitzador.

Estar… i ja està

Entre 2015 y 2018, Gübeli es va dedicar a gravar-se en diferents escenes. Sense moure’s. Sense participar. Sense intervindre en el que estava passant al seu voltant. Simplement sent davant d’uns hare krishna, al costat d’un senyor que juga al minigolf tranquilament o enmig d’uns policies que es preparen al darrere d’una furgoneta. Així fins a arribar a una sèrie de 26 vídeos en els quals es limita a estar dempeus en llocs i escenes públiques.

 

Vacuum Flower

En 2018, va desenvolupar una performance que només es duu a terme quan algú l’adquireix. ‘Vacuum Flower’ consisteix fonamentalment en Gübeli anant a un supermercat a comprar un test amb flors i, tot seguit, procedir a envasar-la al buit en la secció de carn del mateix súper. “Les flors no han de ser enteses com un objecte artístic en si, sinó com una prova visual de la performance a la qual el col·leccionista no va assistir”, explica Gübeli, que va fixar des del principi en cinc el nombre de vegades que la realitzarà.

 

Pedalos simfònics

En 2014, amb la col·laboració de diversos teatres i el Festival Strings de Lucerna, Gübeli va posar a cadascun dels integrants d’una orquestra simfònica en un pedalo i els va soltar enmig d’un llac. Junts (i per separat al mateix temps), van tocar quatre vegades durant una setmana. En aquest cas, el director no va gravar res: van ser els espectadors els que ho van fer amb els seus mòbils de forma espontània.

 

Una finestra, un arbre i un videoclip

‘Rear Window’ (2017) és un vídeo de poc més de 6 minuts en els quals es mostra una finestra oberta que dóna directament a un arbre, mentre sona una cançó que es mescla amb el so ambient. “La percepció de l’espectador està influenciada tant per la memòria afectiva de les imatges, com pels fragments de la cançó”, explica Gübeli. El vídeo, a més, va acabar convertint-se en el videoclip de la cançó ‘Maggie’, de Tobias Carshey.

 

Això és només una mostra de l’infinit catàleg d’experiments de Manuel Gübeli, sempre entre la performance, lo sociològic i lo cinematogràfic. Entre els quals no tenen registre audiovisual no podem deixar de destacar el que en 2012 va batejar com ‘Warten’: una actuació en la qual dues persones simplement esperen durant huit hores en diferents llocs. Gübeli participa en Amalgama amb ‘Being Sascha’ i pots consultar la seua projecció en el programa de La Cabina 2020.